No cal la veu

No cal la veu
(edición en catalán)
ARMANDO QUINTERO
“No parlis llevat que puguis millorar el silenci”, deia Borges. Fins on pot transmetre un gest, una carícia, una mirada…? Perquè no cal la veu per mostrar afecte o dir coses boniques. El contacte físic, com a mostra d’afecte, és imprescindible per al desenvolupament emocional: dona seguretat, afavoreix l’autoestima i millora la confiança en un mateix i en els altres. Somá manté aquesta actitud vital amb l’aparició de les girafes. Mare i filla no tenen veu, però tenen un altre mètode: les carícies. I la girafeta comparteix amb els altres animals aquesta forma de transmetre els sentiments i les emocions. A partir d’aquest moment, la història fa un gir radical: les il·lustracions continuen mostrant personatges que gaudeixen sense necessitat de paraules, només amb abraçades, carícies… I l’aprenentatge també es difon a noves formes d’acostament a l’altre; així, des del moment que la girafeta ensenya a un elefant com són les carícies, aquesta interacció entre diferents continua: l’elefant ho ensenya al tigre; el tigre, al llop... No hi ha dubte del pes de les girafes en aquesta història. Quintero diu que “tots els animals emeten sons per cridar-se i dir-se que s’estimen, menys les girafes, que són mudes; però per dirse que s’estimen obren molt els ulls, per això els tenen tan grans, i es toquen. I això ho ensenyen a altres éssers”.